dilluns, 20 de maig del 2013

Neus de tragèdia Per Eduardo Pla Almendro

Neus de tragèdia



"On estic? Fa molt de fred. I no puc moure'm. Què? Hi ha algú també al meu costat. És... una xiqueta? No puc parlar. Qui serà? Tot açò és molt estrany..."

-Maneeeel! Desperta o arribarem tard a la parada de metro!

-Eh? Què passa? – Jordi li havia pegat un crit que quasi el deixa sord --. Quina hora és?

-Les cinc i mitja del matí! –va respondre Jordi – "Charlie", agafa les teues maletes també o no podrem esquiar hui!

Oh, era cert. Manel se n' anava de viatge d' esquí amb els seus companys de pis: Jordi i Carles, de malnom "Charlie". Carles era un amic de l' institut, però a Jordi el coneixia de tota la vida. De fet, era ell qui havia tingut la idea d'esquiar. Era molt bo, i s' havia oferit a donar-los classes als altres dos, encara que Carles sabia també esquiar.
Pel que fa a Manel, no sabia res. O això pensava.

Un viatge Benimaclet-Xàtiva i milers de trens i transbords després, el grupet s' estava acostant a l'estació de Canfranc, al peu de la estació d' esquí de Candanchú, que era la seua destinació. Jordi i Carles estaven dormint, però Manel era incapaç. Només començar a veure la neu, un mal pressentiment s' apoderà d' ell. A més a més, aquest fet calia sumar-lo al somni tan estrany que havia tingut. Manel intentà llevar-s'ho del cap i tancà els ulls.





Al minut d' arribar a l' apartament, els xics van eixir directes a la tenda de lloguer d' esquís. Jordi havia pensat en tot: va triar una tenda en la mateixa estació on podien deixar l' equipament la resta del dia, en lloc de caminar amb les botes – encara que estaven quasi al costat de les pistes.

Per petició popular, i en contra de Manel, decidiren pujar directament a les blaves. Una vegada estaven dalt del tot, les classes de Manel començaren.

Al principi ho feia respectablement bé, però els esquís se li creuaren i va perdre el control. "Aparteu, que vaig!" Com era d' esperar, es xocà amb una xica rossa de la seua edat, però al moment en què les seues mirades es creuaren, es quedaren gelats.

-Ens coneixem? Em sones molt...—Manel va prendre el primer pas--.

-Què? Oh, crec que no, però...

-Manel, estàs bé? —els crits de Jordi s' apropaven a una gran velocitat.

-Sí! Aquells són amics meus. Estàs sola?

-No,les meues amigues m' esperen al bar d' ací dalt, però sóc un poc maldestra i m' he quedat darrere. Ja veig que tu no...

-Si vols t' acompanyem, que s' acosta l' hora de dinar—Carles mai desaprofitava l' ocasió per a lligar-se alguna xica.

-Vinga doncs, anem!—Jordi sempre tan impulsiu, pareixia mentida que fóra l' alumne 10 de la seua promoció.

-Espera! Quin és el teu nom? Jo sóc Manel—va afanyar-se a dir.

La xica somrigué abans de dir una sola paraula:

-Lucía

"Lucía, quin nom tan bonic", pensà Manel.

En arribar al bar, dues xiques van acostar-se a Lucía.

-Lucía! Ens tenies preocupades! On estaves?—va dir una xica nerviosa de cabell negre.

-Pensàvem que no vindries...—va dir una xica castanya que baixà el to de veu en veure els xics.

-Eh! Has portat xics! Espera... Jo t' he vist baixar la pista—es dirigí a Jordi. M' has de dir com fas eixes cabrioles amb els esquís!—va dir la xica del cabell negre, al temps que agafava Jordi i se l' emportava cap al telecadira.

-Espera Clara...! Allà va. El teu amic no es lliurarà d' ella, Manel.

Jo crec que no vol lliurar-se d' ella—va dir Manel amb un somriure picaresc. Anem també?

-Vinga!

Anaven tan il·lusionats que s' oblidaren de l' última parella que quedava.

-Em...açò...sóc Carles, i tu?—la seua desimboltura havia desaparegut.

Jo...? Alícia... Anem amb ells?—digué tímidament.

-Sí... serà millor.

Al telecadira, Manel i Lucía parlaren de les seues vides mentre un xic d' uns setze anys els escoltava amb un somriure, pensant en l'amor. Tanmateix, eixe somriure desaparegué quan Manel preguntà si s' havien vist abans. Els dos tenien la sensació que s' havien vist abans, però no sabien on.

Una vegada dalt, baixaren per grups. Malgrat les protestes de Clara, ella i Jordi anirien els últims. Primer baixarien Alícia i Carles. Però quan arribà el torn a Lucía i Manel, aquesta primera es va distraure i es desvià a altra pista, i Manel, que sabia que eixa no era la bona, intentà parar-la, ja que pareixia que havia perdut el control.
La il·luminació de Jordi vingué massa tard.



-Espera, Lucía!—Manel s' afanyà i es va acostar cada vegada més a Lucía, al temps que la misteriosa sensació li produïa un inquietant desassossec que augmentà en por.

Quan estaven a punt de tocar-se, varen veure que hi havia una corba molt tancada i un precipici, i Manel s' adonà que estaven esquiant sobre gel.

De sobte, el temps es va parar. La xiqueta del somni tornà, i Manel hi caiguè. La xiqueta era Lucía, i açò ja havia passat abans. I tornaria a passar si no feia alguna cosa.

Manel espentà Lucía i la va fer caure sobre neu que la va frenar, tot açò just a temps.

Just a temps de salvar la vida de Lucía, a costa de la seua pròpia.

Quan Jordi va arribar, trobà a Lucía plorant, tirada en la neu.

-Lucía...

-Tu ho saps, veritat? Fa catorze anys... Un accident, dos xiquets van caure justament per ací...—va dir Lucía entre llàgrimes.
-...i que el xiquet va protegir la xiqueta i rebé ferides molt greus—completà Jordi. Clar que ho sé, jo estava allí, i vaig ser qui va fer vindre Manel a esquiar, abans i ara... Tot açò és culpa meua...—Jordi no pogué més i s' afonà.

Així fou com un xic evità el destí per a després xocar-se amb ell de front, i aquest no va fallar una segona vegada. I continuaren plorant mentre uns ulls de culpabilitat miraven des de lluny.


FI


                                                        Per Eduardo Pla Almendros


CLAUS per Julia Almenar Fornes 1er Batxillerat

Era de nit. Jo, com que acabava de discutir amb la meua mare vaig decidir eixir al
carrer. Ni tan sols havia sopat, però necessitava respirar aire fresc, perquè si no
explotaria.
Quant més gèlid l’aire, més em tranquil·litzava. La raó per la qual m’havia barallat
amb la meua mare la veritat és que no era molt greu, aleshores no val la pena contar-la.
Vaig baixar a tota pressa per les escales, tan de pressa que per poc em mate. Em vaig dirigir cap al parc del costat de la meua casa, perquè és un lloc molt tranquil i l’ambient que hi ha gràcies a la il·luminació groguenca dels fanals m’encanta.
Quan ja portava una estoneta caminant per allí, vaig pensar que era bona idea tornar, ja que tenia molta fam i feia prou de fred.Però, de sobte, trobí al terra un manoll de claus. Vaig mirar ràpidament al meu voltant per a vore si encara estava la persona a qui li havia caigut. Però no, no hi havia ningú. Vaig pensar a deixar-les per si tornaven per elles, però tal volta les podria agafar
alguna persona roïna.
Mentre caminava cap a casa, observava una a una les claus. Eren cinc. Semblaven d’un
xic jove ja que tenia un clauer d’un baló de futbol. No hi havia cap pista per a saber de
qui eren, excepte unes inicials posades amb tipp-ex que ja quasi s’havien esborrat.
Ficava: “N.G.” , i la veritat, açò no ajudava molt…
Vaig pujar a la meua casa i ma mare em posà ràpidament el sopar a la taula, ja que sabia
perfectament que em moria de fam i també sabia que ja no estava enfadada, al igual que ella. Com que era tan tard, quan vaig acabar, me n’aní al llit i encara que volia llegir un poc, no
vaig poder, estava molt cansada i em dormí de seguida.
L’endemà, em vaig alçar prompte per a anar a treballar a la papereria. Quan vaig eixir,
aní al parc i afortunadament hi havia cartells amb el telèfon de la persona a qui pertanyien les claus. Ràpidament vaig telefonar amb el mòbil i respongué una jove amb una veu molt agradable.
Digué que s’anomenava Núria.
Vam quedar en el mateix parc. Quan vaig vore a Núria, em va recordar una amiga meua de quan era xicoteta que feia molts anys que no veia. Casualment aquella amiga també s’anomenava Núria… Però aquesta xica era molt més bonica, la veritat.
Però a Núria G., quan em va vore, se li il·luminaren els ulls i s’abalançà sobre mi (era ella!) dient que no s’ho podia creure ja que havia passat molt de temps, i que estava molt guapa i alta (ja que jo era una naneta de xicoteta.)
A partir d’aquest moment van reprendre la nostra amistat. Ens contàrem totes, però totes les coses que havien passat en aquests anys que no havíem estat juntes.Que contenta estic! Núria és una xica meravellosa, ens ho passem genial, sempre de festa i rient.
La veritat, no hi ha mal que per bé no vinga!



Julia Almenar Fornes 1er Batxillerat

dimecres, 30 de maig del 2012

L'espera / Anna Campanario 1r de BATX-CT


 L'espera

                                    . . .

Ja han passat dues hores. No apareix. Ni em truca ni contesta als meus missatges. No sé res d'ell: podria estar mort i jo sense assabentar-me’n. Un calfred recorre el meu cos. Bé, ja estic delirant. No puc caure més baix.

Decidisc gitar-me i dormir un poc, així descansaré i em trobaré millor. Si arriba, escoltaré el timbre des de la meua habitació.

En la taula de la meua habitació descansa encara 'Els jocs de la fam' de Suzanne Collins. La visió del llibre em retorna a la vesprada en què el vaig conéixer. Merda. Hauria d'haver guardat el llibre.

                                   . . .

Ens vam conéixer en una signatura de llibres. Hi havia moltíssima gent, així que vaig haver de fer cua durant dues hores. Ell estava darrere meu. Vam començar a parlar per a passar el temps. Resultà que teníem moltíssimes coses en comú. Era la persona més pareguda a mi que havia conegut. Una vegada vam tenir els llibres signats, vam decidir quedar al dia següent. Com a amics.

Amb el temps, ens vam fer íntims. Vaig contar-li coses sobre mi que ningú sabia, i ell també va compartir uns quants secrets seus amb mi. Cada vegada estàvem més a prop, i l'amistat pareixia que anava a transformar-se en alguna cosa més.

El problema era que jo tenia nuvi. Però ell m'agradava. Molt. Cap del dos xics sabia res de l'existència de l'altre. No em va semblar un detall molt important. Em sentia molt malament quan eixia amb ell, ja que encara que sols érem amics, jo em sentia com si fórem alguna cosa més. Volia que fórem alguna cosa més.

Un dia em va preguntar si volia anar al cine amb ell, com una mena de primera cita. Jo vaig dir que sí sense pensar-m'ho. Vam quedar que ell vindria a recollir-me a casa amb el seu cotxe i que hi aniríem junts. No vaig dir res al meu nuvi. No em va paréixer important.

La cita va anar bé. Molt bé. Quedàrem que tornaríem a veure'ns el dissabte següent. Es va presentar voluntari per acompanyar-me a casa. Quan vaig obrir la porta, el meu nuvi va vindre corrent i em va fer un petó. Resultava que m'havia preparat un sopar sorpresa. Em va preguntar que qui era el meu accompanyant i es va quedar bocabadat quan aquest va comprendre la situació, va dirigir-me una mirada assassina i es va anar sense dir res més. Em va repetir la qüestió. 'Un amic', vaig dir. No vaig ser capaç de dir la veritat. Vam sopar, i després vaig trencar amb ell amb una col·lecció de tòpics trets de les pel·lícules. No em pareixia just: l'havia enganyat i el pitjor era que no em sentia malament per açò. No, no em penedia d'haver-ho fet. Era una mala persona.

Vaig intentar comunicar-me amb ell, però no em contestava. Li vaig deixar missatges explicant-li tot: Sí, tenia nuvi. Bé, l'havia tingut. Però ell m'agradava molt. Això no em feia millor persona però jo volia seguir veient-lo. Sabia que jo era menyspreable, que no el mereixia, però vaig continuar trucant-li sense obtindre cap resposta. Necessita temps per a pensar, em vaig dir. Per a reflexionar. Dissabte hem quedat. Ha de vindre a recollir-me a casa. Vindrà. Vindrà.

                                       . . .

I no, no ha vingut. M'he quedat dormida mentres recordava, han passat dues hores i no ha arribat. No hauria d'estranyar-me, he sigut molt roïna amb ell. Si ell m'haguera fet el mateix, si jo haguera descobert que ell tenia núvia, no l'hauria perdonat, no hi hauria anat. No. Definitivament no. Però, malgrat açò, continue volent que vinga. El necessite. L'estime. Fins ara m’'havia assabentat del que significava per a mi. I no, no ha vingut ni vindrà. En part m'ho meresc. No, m'ho meresc completament. No he pensat en les conseqüències dels meus actes i he ferit dos xics. He d'acostumar-me a la idea que no podré veure'l més. He de passar pàgina. No passa res. Estic bé. Estic bé. Estaré bé.


I en aquell moment el timbre sona, i jo me n'adone i vaig corrent a obrir la porta i el veig parat davant meu. El meu cor s'acelera. No diu res. No dic res. Pense que es va a tornar al seu cotxe sense parlar, que ha vingut per res, però de sobte comença:

- Ho sent molt. Quan venia un cotxe m'ha pegat per darrere, i he hagut d'anar al taller, hi he estat esperant mitja hora, i després he hagut d'agafar un taxi...

Alce un dit per davant de la seua cara per demanar-li que deixe de parlar. Calla.

- Aleshores, em perdones?

 - Estic molt enfadat amb tu. Em vas decebre molt. No m'ho esperava d'una persona com tu...

Se n'anirà. Ha vingut a dir-me que el deixe en pau. No vol saber res de mi

  - Però després de tot, dius que has trencat amb el teu nuvi i encara que em vas mentir i ferir molt, m'agrades i jo...

No pot acabar la frase, perquè camine cap a ell, enrotlle els meus braços per darrere del seu coll i li faig un petó. Ell me'l torna.


Ha vingut.


                                                           FI

Anna Campanario 1r de BATX-CT

dimecres, 16 de maig del 2012

En breu començarem amb els petits, però intensos, relats realitzats per els companys de 1º de batx.