Neus
de tragèdia
"On
estic? Fa molt de fred. I no puc moure'm. Què? Hi ha algú també
al meu costat. És... una xiqueta? No puc parlar. Qui serà? Tot açò
és molt estrany..."
-Maneeeel!
Desperta o arribarem tard a la parada de metro!
-Eh?
Què passa? – Jordi li havia pegat un crit que quasi el deixa sord
--. Quina hora és?
-Les
cinc i mitja del matí! –va respondre Jordi – "Charlie",
agafa les teues maletes també o no podrem esquiar hui!
Oh,
era cert. Manel se n' anava de viatge d' esquí amb els seus companys
de pis: Jordi i Carles, de malnom "Charlie". Carles era un
amic de l' institut, però a Jordi el coneixia de tota la vida. De
fet, era ell qui havia tingut la idea d'esquiar. Era molt bo, i s'
havia oferit a donar-los classes als altres dos, encara que Carles
sabia també esquiar.
Pel
que fa a Manel, no sabia res. O això pensava.
Un
viatge Benimaclet-Xàtiva i milers de trens i transbords després, el
grupet s' estava acostant a l'estació de Canfranc, al peu de la
estació d' esquí de Candanchú, que era la seua destinació.
Jordi i Carles estaven dormint, però Manel era incapaç. Només
començar a veure la neu, un mal pressentiment s' apoderà d' ell. A
més a més, aquest fet calia sumar-lo al somni tan estrany que havia
tingut. Manel intentà llevar-s'ho del cap i tancà els ulls.
Al
minut d' arribar a l' apartament, els xics van eixir directes a la
tenda de lloguer d' esquís. Jordi havia pensat en tot: va triar una
tenda en la mateixa estació on podien deixar l' equipament la resta
del dia, en lloc de caminar amb les botes – encara que estaven
quasi al costat de les pistes.
Per
petició popular, i en contra de Manel, decidiren pujar directament a
les blaves. Una vegada estaven dalt del tot, les classes de Manel
començaren.
Al
principi ho feia respectablement bé, però els esquís se li
creuaren i va perdre el control. "Aparteu, que vaig!" Com
era d' esperar, es xocà amb una xica rossa de la seua edat, però al
moment en què les seues mirades es creuaren, es quedaren gelats.
-Ens
coneixem? Em sones molt...—Manel va prendre el primer pas--.
-Què?
Oh, crec que no, però...
-Manel,
estàs bé? —els crits de Jordi s' apropaven a una gran velocitat.
-Sí!
Aquells són amics meus. Estàs sola?
-No,les
meues amigues m' esperen al bar d' ací dalt, però sóc un poc
maldestra i m' he quedat darrere. Ja veig que tu no...
-Si
vols t' acompanyem, que s' acosta l' hora de dinar—Carles mai
desaprofitava l' ocasió per a lligar-se alguna xica.
-Vinga
doncs, anem!—Jordi sempre tan impulsiu, pareixia mentida que fóra
l' alumne 10 de la seua promoció.
-Espera!
Quin és el teu nom? Jo sóc Manel—va afanyar-se a dir.
La
xica somrigué abans de dir una sola paraula:
-Lucía
"Lucía,
quin nom tan bonic", pensà Manel.
En
arribar al bar, dues xiques van acostar-se a Lucía.
-Lucía!
Ens tenies preocupades! On estaves?—va dir una xica nerviosa de
cabell negre.
-Pensàvem
que no vindries...—va dir una xica castanya que baixà el to de veu
en veure els xics.
-Eh!
Has portat xics! Espera... Jo t' he vist baixar la pista—es dirigí
a Jordi. M' has de dir com fas eixes cabrioles amb els esquís!—va
dir la xica del cabell negre, al temps que agafava Jordi i se l'
emportava cap al telecadira.
-Espera
Clara...! Allà va. El teu amic no es lliurarà d' ella, Manel.
Jo
crec que no vol lliurar-se d' ella—va dir Manel amb un somriure
picaresc. Anem també?
-Vinga!
Anaven
tan il·lusionats que s' oblidaren de l' última parella que quedava.
-Em...açò...sóc
Carles, i tu?—la seua desimboltura havia desaparegut.
Jo...?
Alícia... Anem amb ells?—digué tímidament.
-Sí...
serà millor.
Al
telecadira, Manel i Lucía parlaren de les seues vides mentre un xic
d' uns setze anys els escoltava amb un somriure, pensant en
l'amor. Tanmateix, eixe somriure desaparegué quan Manel preguntà si
s' havien vist abans. Els dos tenien la sensació que s'
havien vist abans, però no sabien on.
Una
vegada dalt, baixaren per grups. Malgrat les protestes de Clara, ella
i Jordi anirien els últims. Primer baixarien Alícia i Carles. Però
quan arribà el torn a Lucía i Manel, aquesta primera es va
distraure i es desvià a altra pista, i Manel, que sabia que eixa no
era la bona, intentà parar-la, ja que pareixia que havia perdut el
control.
La
il·luminació de Jordi vingué massa tard.
-Espera,
Lucía!—Manel s' afanyà i es va acostar cada vegada més a Lucía,
al temps que la misteriosa sensació li produïa un inquietant
desassossec que augmentà en por.
Quan
estaven a punt de tocar-se, varen veure que hi havia una corba molt
tancada i un precipici, i Manel s' adonà que estaven esquiant sobre
gel.
De
sobte, el temps es va parar. La xiqueta del somni tornà, i Manel hi
caiguè. La xiqueta era Lucía, i açò ja havia passat abans. I
tornaria a passar si no feia alguna cosa.
Manel
espentà Lucía i la va fer caure sobre neu que la va frenar, tot açò
just a temps.
Just
a temps de salvar la vida de Lucía, a costa de la seua pròpia.
Quan
Jordi va arribar, trobà a Lucía plorant, tirada en la neu.
-Lucía...
-Tu
ho saps, veritat? Fa catorze anys... Un accident, dos xiquets van
caure justament per ací...—va dir Lucía entre llàgrimes.
-...i
que el xiquet va protegir la xiqueta i rebé ferides molt
greus—completà Jordi. Clar que ho sé, jo estava allí, i vaig ser
qui va fer vindre Manel a esquiar, abans i ara... Tot açò és culpa
meua...—Jordi no pogué més i s' afonà.
Així
fou com un xic evità el destí per a després xocar-se amb ell de
front, i aquest no va fallar una segona vegada. I continuaren plorant
mentre uns ulls de culpabilitat miraven des de lluny.
FI
Per
Eduardo Pla Almendros
